DSC_0068
30 de maig de 2013
L'acte de lliurament del Premi Camí de la Nòria tanca el Maig Literari 2013
També es va retre homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés
Ahir dimecres 29 de maig el Centre Cultural de Picanya va acollir l'acte de lliurament del Premi Camí de la Nòria de poesia que, anualment, convoquen l'Associació d'Alumnat d'EPA i l'Ajuntament de Picanya.
En aquesta 8a edició el jurat integrat per Marc Granell (poeta), Lluís Roda (poeta), Lidia Mir (professora de literatura), Albert Dasí (director de l'escola Gavina), Xelo Alós (responsable de Cultura de l'Ajuntament de Picanya) i Carme Salt (secretària de l'Associació d'Alumnes d'EPA), va decidir atorgar els següents premis:
- Categoria valencià: "Una rosa de cendra", de Laura Cabedo Cobo.
- Categoria castellà: "Palabras" de Luis Auñón Muelas.
- Categoria Picanya: "Ardió mi memoria" de Maria José Juárez Romera.
L'acte, conduit per Albert Dasí, tingué una primera part en la que, davant un públic que va plenar el Centre Cultural, es lliuraren els premis i es llegiren les poesies. Més tard, arribà el moment de l'homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés, un moment ben emotiu en el que a la lectura (amb intervals musicals) dels poemes del de Burjassot, a càrrec de l'alumnat de les escoles de Picanya, Ausiàs March, Baladre, Gavina i Escola d'Adults, va intervindre Xavier Sarrià (filòleg, escriptor i músic -és el cantant dels ben coneguts Obrint Pas-) per a fer la glosa del poeta i explicar-nos tant la importància de l'obra d'Andrés Estellés com la influència d'aquest gran poeta en la seua pròpia creació, fins i tot, en les seues cançons on, fins i tot, podem trobar cites de l'obra d'aquest simbol de la "resurreció" cultural del poble valencià.
A més, l'acte va comptar amb la presència de Carmina Andrés qui, després d'aclarir que, malgrat el que pensen alguns Andrés és un cognom, va voler recordar l'home, el pare, més enllà de la figura del poeta: "Un pare que jugava, que jugava al parxís, i feia trampes...".
L'acte es va tancar amb la simpàtica actuació del "Tio Fredo" que va substituir a Pep Gimeno "El Botifarra" que no va poder acudir per un accident laboral però que ja ha confirmat que vindrà a Picanya tan bon punt estiga recuperat.

A continuació reproduïm les poesies guanyadores:

"Una rosa de cendra" - de Laura Cabedo Cobo

El poeta ja és blat, vent o pedra
i encara vetla la llum d'un poble
el poble que oblida, té una rosa de cendra.

Enyorances de carns lleugeres, fires i terrasses
paisatges de roba estesa
besos arrapats a l'empeny de la lluna plena.

Ressonen vida valla els seus versos quotidians
escrits a l'horta, vora mar de cavallons
car ja no ens queden voluntats com les d'abans
ni dignitat front a les sense-raons.

De tres classes s'amunteguen els noms
uns dins d'altres sense tocar-s'hi
bufa l'alé del sàtrapa el penell del campanar
mossega la gola dels morts un silenci pertinaç

El poeta vol crèixer la nostra veu
com el cos del pa, acaronant-lo
qual si fos blanca pell nua davall les mans
però el poble ja no s'alimenta
de fogasses, ni de versos, ni d'afanys

Amic, dels Déus de cadascú
ens ha posat a nàixer a un temps de solitud
a la vorera vermella del destí més cru

I la pedra patix com patixen els artistes
besos caiguts que es soterren en remor
per un instant més de vida als llavis de la bellesa

Negregen estels aconseguides amb antics suors
s'alcen exèrcits i dogmes abismats
ploren de fam llunyants xiquets carbonitzats

Ens travessen els trens de la indiferència
com a aterroridores girades fosques
anestesiant-nos la consciència
desviant del camí lacti els universos esdevenidors

El degoteig de l'ànima es torna pluja domesticada
ja no calfa al caliu de la il·lusió el sol de la matinada

Es defenestren en balcons de desesperança
els lleus somnis per morir-se de vell
amb un grapat d'amor a la butxaca

Afluixem els dits i volen paraules callades
com a oronetes llarg temps engabiades
ferides, perquè mai seran pronunciades

L'ocell del futur encés en flames
cau pel vèrtex d'una nit adolescent
immolant la cultura en flor que fou passió
seca entre els fulls de la història

Només ell, la veu llueran enmig del foc mut del temps
estén la seua mà fins a la vora de la felicitat
per si les oronetes tornaren a posar-se
espereant, greument desitjant l'albada d'una nova consciència

Mai, mai la paraula del poeta podrà descansar
ni la rosa a l'oblit aconstumar-se.

-------------------------------------------------------------------------

"Palabras" de Luis Auñon

A veces me visitan las palabras.
Palabras. Sólo palabras.
Se deslizan invisibles por mis venas
aferradas al latido de la sangre
com un leve presagio que se adhiere
al silencio vacío de tu ausencia.

Cada palabra es un afilado garfio
que orada la vieja herida
hasta que fluye la sangre a borbotones
desbordando los diques derruidos
de mis sueños rescatados del olvido.

Palabras. Sólo palabras.
Palabras en la caricia de la niebla.
Palabras que forman trabalenguas,
acertijo indescifrable
de tu nombre y tu rostro en el espejo
del silencio infinito de la tarde.
El tiempo que tus dedos entrelazan
para tejer la cuerda que ciño a mi tristeza.

Silencia. Sólo silencio.
Silencio que me acecha en la noche
proyectado en el deseo inútil.
Tiempo de verso y de quimera,
juventud perdida,
frutos que nunca maduraron
donde el eco baldío de tu voz
apaga los útlimos rescoldos
que resurgen fugazmente
en medio de mi alma hecha cenizas.

Palabras. Sólo palabras.
Palabras prendidad a tu ausencia
y a estos versos que enlazo sin sentido
con fútiles vocablos que me llevan
a tu boca sedienta de dulzura
donde bebía el néctar de tus labios
sangrantes al ataque brutal de mi locura.

Palabras que arañan la memoria
com el tiempo curte nuestras pieles
y oxida los diáfanos cristales
de mi antiguo corazón de hierro
lleno de orín y anquilosado ahora.

Palabras que ahora son silencia.
Palabras rotas en el recuerdo
desde donde resurgen de las ruinas
del hombre que espera tu voz entre las brumas
tras el crepúsculo fugaz de la añoranza.
Palabras que suenan com arpegios,
retumban en la tarde agonizante
y se hunden en el abismo de este corazón vacío
que me niega el milagro que espero todavía.


-------------------------------------------------------------------------

"Ardió mi memoria". Autora: María José Juárez Romera

Ardío mi memoria, recuerdo.
Sé que un día prendieron mis recuerdos
voraces bestias que en los días habitaban.
Recuerdo, unas tras otras, bestias y días
prendieron mis recuerdos
y ardió cotidiana mi memoria, largamente recuerdo.

Ahora el vacío me reprende y reclama,
se me alojan grises melancolías, que no sé dónde ubicar
y un dolorcillo que me muerde triste el alma
casi sin fuerza, para no matar.

Letanías de costumbres que ensordecen los oídos
y apremian a las bestias en pos de su labor.

Cuando la tierra arda, victoria del desusos,
en los vientos de ceniza, los recuerdos se olvidarán,
y cansados, aburridos, ajados de rutinas, desbordados de usanzas
los versos tristes de mi acomodado corazón callarán.

Callarán también sus latidos, y la esperanza...
y cualquier recuerdo de mí, o de nosotros.

Al igual que esta inexorable costumbre,
como todo, en postrero estallido, callará.

-------------------------------------------------------------------------

Totes les imatges de l'acte ací:
fotogaleria_cami_noria_05_2013